El cribratge de càncer busca detectar precoçment el desenvolupament d’un càncer, per aconseguir un nombre major de curacions.
L’antigen prostàtic específic (PSA pel seu acrònim anglès) és una glicoproteïna que segreguen les cèl·lules prostàtiques sanes fins a xifres de 4 mU / ml. El PSA es va proposar com cribratge de càncer de pròstata en 1991. Aquest cribratge albergava enormes expectatives, que lluny de complir-se anys després, han conduït a un apassionat debat encara no del tot resolt.
Un test de cribratge ideal ha de reunir tres condicions fonamentals:
- ser fàcil de realitzar,
- ser relativament barat i
- produir un descens de la mortalitat del tumor que detecta.
El PSA compleix les dues primeres condicions, però és la inconsistència en arribar a l’última la que ha motivat el debat que persisteix fins a l’actualitat.
Per què no s’aconsella el cribratge de càncer de pròstata amb PSA?
La història natural del càncer prostàtic és generalment diferent de la resta de càncers.
Estudis en autòpsies demostren que un 30% dels homes majors de 50 anys (morts per altres causes) presenten cèl·lules canceroses en el seu pròstata. Aquesta xifra augmenta amb l’edat de l’individu, i arriba a xifres properes al 75% en homes majors de 80 anys.
No obstant això, en general aquests tumors no produeixen cap clínica passant del tot desapercebuts. És lògic doncs, que el cribratge amb PSA sigui capaç de detectar un bon nombre d’aquests càncers silents que no produiran generalment problemes clínics.
Aquesta història natural poc agressiva explica dos fenòmens complementaris importants:
- el sobre-tractament de tumors clínicament irrellevants i
- l’absència de disminució de la mortalitat en la majoria d’estudis basats en tumors detectats mitjançant el PSA.
El veritable problema a què cal enfrontar-se és que, un cop diagnosticat el càncer, no existeixen paràmetres clars que permetin distingir els tumors silents dels que es comporten més agressivament.
Amb el diagnòstic de càncer és lògic que el pacient vulgui prendre una actitud terapèutica, que en qualsevol dels casos condueix a efectes nocius sobre l’esfera sexual, aparell urinari i digestiu.
Què vol dir això?
Que l’extirpació de la pròstata comporta impotència per falta d’erecció en percentatges alts i incontinència parcial de l’orina en prop d’un 20% de malalts. A més, la radioteràpia pot induir inflamacions cròniques de bufeta i recte al voltant d’un 5% de casos.
Com pots imaginar, aquests efectes no són justificables en el tractament de tumors irrellevants.
Tinc el PSA alt, tinc càncer?
La detecció mitjançant PSA topa amb un altre gran inconvenient i és la seva falta d’especificitat: dos terços de PSA inferiors a 10 són deguts a causes benignes majoritàriament inflamatòries o de creixement benigne de la pròstata.
És a dir, tenir el PSA alt NO necessàriament significa tenir càncer de pròstata.
Si tens dubtes, consulta amb el teu metge perquè avaluï el teu cas concret.
Resum
Hi ha molts càncers prostàtics silents que s’incrementen proporcionalment amb l’edat.
El cribratge amb PSA detecta fonamentalment aquests càncers no agressius. Això comporta a un sobre-diagnòstic estimat entre un 50-65% i explica l’absència de reducció de la mortalitat amb aquest cribratge.
Aquest sobre-diagnòstic sotmet a un sobre-tractament a aquests individus, amb efectes col·laterals nocius en una bona part d’ells.
En cap cas està justificat demanar un PSA a un pacient asimptomàtic sense el seu complet consentiment un cop informat de totes les conseqüències. Una excepció és la incorporació del PSA en el diagnòstic precoç d’individus amb antecedents familiars de primer ordre que facin sospita un possible tumor hereditari. Si vols més informació fes click aquí.
Oncologia Mèdica
Institut Català d’Oncologia