Vivim temps convulsos on predomina l’angoixa, la por pels altres i la nostra pròpia, la desesperança, la soledat, la impaciència i, sobretot, la incertesa. La incertesa de no saber si ens infectarem per aquesta maleïda malaltia denominada COVID-19, que s’ha convertit en una pandèmia, o si s’infectaran les persones estimades. La incertesa de quan podrem sortir del confinament i podrem tornar a fer vida “normal”. La incertesa de quan i com es retornarà a la feina. La incertesa de què serà de les persones autònomes, de les persones que estan amb un Expedient de Regulació Temporal (ERTO), de les que s’han quedat sense feina. És un impacte social i econòmic.
Aquesta situació d’excepcionalitat ha sigut un xoc emocional, un terrabastall que ha entrat a les nostres vides sense demanar permís, com un tifó potent, devastador, que no té pietat a l’hora d’endur-se vides i té la crueltat, a vegades, de deixar a les persones vulnerables en una situació de soledat i d’indefensió, davant la possibilitat de no poder ser acompanyades al final de vida; i des del vessant de la família, l’experiència dura de no poder estar al costat de l’ésser estimat ni en la malaltia ni en el moment de la mort, amb tot el que això comporta. De la mateixa manera ho estan patint els nens i els adolescents. Si a nosaltres, els adults, ens costa adaptar-nos a aquesta situació desconeguda, el mateix els passa a ells, encara que tenen una gran capacitat d’entendre, comprendre i d’adaptar-se a les situacions, siguin quines siguin, sempre que tinguin una bona informació del que està passant.
Tot plegat ens porta a dies de confinament, paraula que certament coneixem i de ben segur que més d’una vegada hem utilitzat, però mai ens haguéssim imaginat, ni de bon tros, sentir-la i pronunciar-la tantes i tantes vegades al dia i durant tant de temps; i molt menys parar-nos a pensar la magnitud d’aquest vocable. Una de les definicions d’aquesta paraula diu que confinar es refereix al fet d’aïllar o tancar algú en un lloc, apartant-lo de la seva llibertat. D’alguna manera és la situació que estem vivint, tancats i aïllats a casa, en el millor dels casos.
A mi, aquesta situació inusual, m’ha fet reflexionar molt, segurament com a molta d’altra gent. A part d’altres coses, no puc deixar de pensar, com a psicooncòloga, que el que visc en el dia a dia envers la malaltia de càncer no difereix tant del que estem vivint actualment. De la mateixa manera que la Covid-19, el càncer irromp a la vida de la persona afectada com un llampec, sense avisar, sense preguntar, sense capacitat de retorn respecte al diagnòstic (en principi), impactant a la persona diagnosticada i a la seva família. De sobte, no entén el que està passant i perquè li està passant a ella; és igual l’edat, el color de la pell o l’estatus.
Llavors ve la por, l’angoixa, la culpabilitat pels teus, perquè segons tu no es mereixen que els facis patir. Vius una situació d’irrealitat, una quimera. La persona se sent atrapada, confinada dins dels seus pensaments, dels seus neguits i, fins i tot, dels seus deliris; no sap que està passant. I, apareix la incertesa, primer per com sortiran els resultats de les proves, després pel tipus d’intervenció, per si després hi haurà o no tractaments i de quin tipus. Estàs dalt d’una “muntanya russa”, incapaç de contenir totes les emocions fins que, a poc a poc, vas agafant confiança i finalment et deixes anar i acabes fent un afrontament a la nova situació de malaltia.
I quan s’acaben els tractaments i l’oncòleg et dóna l’alta, sents aquelles paraules tan anhelades i esperades: “ja està, pots fer vida normal”. Llavors, lluny de sentir bategar el cor, se’t glaça la sang perquè no saps com ho faràs això de “tornar a la vida normal”. No, no tens ni idea de com s’ha de fer, perquè han passat moltes coses, perquè has viscut moltes situacions, perquè les teves prioritats han canviat, perquè te n’has adonat que no tot és treballar, perquè has après ha posar límits, perquè has patit pels teus, perquè, perquè… Tens una sensació de perplexitat, has de tornar a la teva realitat, sí, sí, a la teva realitat, ja que la de la gent que t’envolta no l’ha canviat i conseqüentment has d’afrontar la nova etapa, la manera de trobar el camí i d’aprendre a conviure amb l’espasa de Dàmocles al damunt.
Com he dit abans, la semblança d’aquests dos successos, malaltia de càncer i la Covid- 19, és bestial. Són situacions dures, amb moltes pèrdues: de salut, de feina, d’essers estimats, socials…, on la por, la tristesa, la incertesa i la culpabilitat són protagonistes. I si, és veritat, ens ha deixat tocats, malferits, hem d’assimilar moltes coses que ens costa digerir, ens estem llepant les ferides, però ara cal aixecar-nos. Hem de conviure amb el que ha passat i passarà; segurament, la vida no serà la mateixa que abans i hem de ser capaços d’acceptar i d’afrontar els canvis i estar atents als nous reptes que se’ns presenten, abraçar i contemplar totes les oportunitats.
De totes les situacions adverses s’aprenen coses positives, només cal ser-ne conscients i aprofitar-les. Estic segura que hem reforçat valors, que hem establert altres formes de lligams que ens han fet més forts, que hem après a valorar les petites coses del dia a dia, que hem trobat i adequat altres vies de treballar. Cadascú de nosaltres, segons la nostra condició, la nostra història, les nostres vivències i experiències, hem descobert coses diferents, no menys importants les unes que les altres.
Trobem un sentit a aquesta càbala i visquem el moment i el present, estic segura que entre tots, trobarem el camí.
La vida és un himne, canta’l. La vida és una aventura, desafia-la. La vida és quelcom valuós, conserva-la.
Mare Teresa de Calcuta
Autora: Carme Ventura Montañés, psicooncòloga de la Fundació Oncolliga Girona