L’any 2016, el President Barack Obama anuncià un ambiciós programa que s’anomenà popularment el Blue Ribbon Project (“el projecte del llaç blau”), per tal que els avenços en coneixement científic acceleressin el seu pas a la pràctica en la prevenció, el diagnòstic i el tractament del càncer.
Totes les agències publiques nord-americanes i 70 empreses i institucions privades de les més importants en aquest camp hi participaren. S’hi van abocar 2 mil milions de dòlars per finançar-lo. El canvi d’administració americana de l’any passat no sembla haver afectat aquesta iniciativa a jutjar per l’informe que acaba de publicar la prestigiosa revista mèdica The Lancet.
El contingut d’aquest informe donaria per moltes entrades en aquest blog, però en volem ressaltar només algunes que creiem han d’interessar als nostres seguidors. En primer lloc, torna a reconèixer que els resultats dels tractaments i la capacitat de la prevenció, bàsicament els estils de vida més saludables i la detecció precoç, segueixen depenent massa de la situació econòmica i de la cultura de les persones afectades.
Hi ha moltes proves que indiquen que els grups i les poblacions més desfavorits econòmicament es beneficien menys d’aquests avenços. Ens recorda que aquestes diferències no són justificables en societats que aspiren a ser equitatives. Una bona reflexió en un moment en que precisament les desigualtats creixen de manera alarmant en molts països, fins i tot, com sabem, a Catalunya.
Una segona reflexió alerta, una vegada més, dels riscos de la fragmentació de l’assistència, un problema que sempre s’ha de recordar als especialistes i als qui organitzen l’assistència. Els sistemes d’atenció a la salut han de tractar i ajudar a persones amb la malaltia, no només operar sobre un sistema biològic o un òrgan amb creixement neoplàstic.
Hi ha un tercer aspecte que es centra sobre la informació. Amb una gran fe sobre el desenvolupament exponencial en les tecnologies de la informació i de la comunicació en els darrers anys, insisteix en que s’han de desenvolupar sistemes perquè els pacients puguin introduir-hi dades pròpies que puguin ser utilitzada per la comunitat investigadora i al mateix temps rebre informació, constantment posada al dia, per prendre decisions lliures i raonades sobre els seus propis tractaments.
També insisteix en donar prioritat al càncer en infants i en adults joves que requereixen recerca específica en el desenvolupament de medicaments oncològics als que no s’ha donat històricament prou importància possiblement pel reduït nombre de casos que representen sobre el total de malalts amb càncer.
Finalment, reconeix que cada cop hi ha més supervivents pels qui el càncer i/o les seves seqüeles passen a ser una preocupació permanent en una vida que, per altra banda, pot tornar a ser normal i plena de sentit. Un fenomen que la FECEC també ha reconegut des de fa anys. Doncs be, insisteix que s’ha de fer més recerca per a identificar, entendre millor, conèixer i combatre les seqüeles.
No obstant tot això, en un informe tant exhaustiu potser hom troba a faltar algunes reflexions crítiques que ens semblen importants i que realitzades des d’un altaveu tant poderós i influent podrien haver ajudat a la transformació d’altres aspectes essencials de la nostra realitat.
Si be l’efecte protector dels estils de vida saludable en la prevenció dels càncers més comuns és indubtable, ens ha cridat l’atenció el poc interès que hom posa en crear les condicions socials que els facin possible. Sembla com si oblidéssim que, finalment, cada forma d’organització de la societat acaba creant un tipus de malalties i que només un canvi en aquestes formes permet una transformació radical de l’epidemiologia de la malaltia.
Així com la desnutrició i l’amuntegament en les feines i en els habitatges explica l’epidèmia de tuberculosi a la Barcelona del segle XIX, el sedentarisme, el tabaquisme i els hàbits nutricionals expliquen part de l’epidèmia actual de càncer. Evidentment tots podem personalment canviar alguns d’aquests hàbits i la FECEC ens ho recorda i ens ajuda a fer-ho, però sabem també que certs canvis socials ho farien molt més fàcil. L’accés als hàbits saludables hauria de ser l’opció més fàcil entre les disponibles i lamentablement sabem que no és així.
L’enderrocament de les muralles, la prohibició del treball infantil i la legislació sobre mesures higièniques en la feina i els habitatges varen canviar la realitat de la tuberculosi a la Catalunya dels nostres avis i besavis, Necessitem líders ciutadans, digueu-ne polítics, que vulguin impulsar canvis en les formes d’organitzar els mercats alimentaris, en les polítiques urbanístiques i de transport. Pot semblar utòpic, però també ho semblava enderrocar les muralles de la ciutat, el 1853.
La darrera reflexió que volíem fer va lligada a les consideracions sobre l’equitat en els tractaments antineoplàstics. La inversió en recerca de nous medicaments espera un retorn adequat. L’informe no n’explora la situació econòmica, però parteix de la creença que els sistemes d’assegurament (públics o privats) es podran fer càrrec d’aquest retorn. Diem que és una creença perquè comencen a haver-hi mostres clares de l’esgotament d’aquesta capacitat, encara que també hi ha els qui creuen que el progrés oferirà noves formes per finançar aquest creixement. No ho sabem.
En tot cas, allò que en cal evitar és el risc d’inequitat, és a dir que l’accés als tractaments quedi reduït als qui (o als sistemes i/o països que) puguin pagar-ho i excloure’n poblacions i països sencers. També cal evitar que la necessitat d’assegurar el retorn de la inversió ens porti a acceptar tractaments de cost-efectivitat molt limitats mentre s’abandonen moltes altres àrees de tractament del càncer i d’ajuda als pacients que són essencials, incloses les cures pal·liatives, el suport als cuidadors i, també hem de dir-ho, les associacions contra el càncer.
Oriol RAMIS
Director
Epirus Consultoria en Serveis Sanitaris SLU