El silenci dels nens I

En els darrers anys, hem pogut observar un increment del número de dones joves diagnosticades de càncer de mama. La major part d’aquestes dones són mares de nens en edat escolar.

Com explico als meus fills que tinc càncer?  (Els fills petits)

En una investigació que es va realitzar a l’any 2008 amb dones d’aquestes característiques i desenvolupada en la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona es va detectar que la principal preocupació de les dones amb càncer de mama que tenien fills, era precisament, el com comunicar la malaltia i els tractaments que havien de fer, als seus fills petits.

Aquestes mares presenten en el moment del diagnòstic de la malaltia, nivells d’ansietat molt elevats relacionats amb aquesta preocupació, que difícilment disminueixen a no ser que se les ajudi en el maneig concret de la comunicació sobre la seva malaltia.

Generalment, en les societats occidentals, es té tendència a aïllar als infants de qualsevol situació que els hi pugui comportar sofriment mitjançant conductes sobreprotectores per part del seu entorn més proper. Sovint, aquestes famílies, angoixades i espantades per l’amenaça que suposa la situació de diagnòstic, traslladen als seus fills al domicili d’algun altre familiar (avis, oncles, amics), mentre dura l’hospitalització per la cirurgia i/o els tractaments oncològics, no sols amb l’objectiu de garantir la continuïtat en les cures als infants sinó també, per evitar-los qualsevol vivència que els pugui fer patir, com els adults pateixen en un moment com aquest.

En aquesta difícil experiència, moltes famílies obliden sovint que els fills perceben els canvis emocionals que tenen els seus pares i que, a la llarga, tots s’acaba sabent. Davant de situacions d’aquesta mena, pensem que és de gran importància incorporar als fills petits en el procés de malaltia, tenint en compte les seves necessitats, en tot moment. D’aquesta manera, l’infant no es sentirà exclòs de la família, entendrà millor el que està passant i l’ajudarà a reduir el temor que comporta el veure que a la família hi ha canvis importants, però que ningú li explica que està passant o se’l menteix.

Què tindrem en compte doncs, a l’hora de parlar amb els nens de la malaltia?. Algunes de les recomanacions que poden ser d’utilitat són:

– Tenir en compte que la comunicació és un procés llarg que es va fent poc a poc i es va desenvolupant al llarg del temps. Sempre s’està a temps de parlar de la malaltia als fills però quan abans es comenci millor.

– Cal pensar en l’edat del nen, ja que no entenen igualment la malaltia els més petits que els que són ja una miqueta més grans. Per molt que ens sorprengui, com més petit sigui el nen, més senzill i més simple hauran de ser les explicacions. A mesura que l’edat augmenta, també ho fa la consciència de les coses i, per tant, també el que pot significar la malaltia.

– Si fa por o no es sent còmode l’adult utilitzant la paraula “càncer” d’entrada, es pot fer servir una altra de sinònima que ajudi a iniciar el diàleg (tumor, “bulto”, malaltia, etc.). però si l’infant pregunta si el que se li diu és càncer, no se li mentirà doncs només s’aconseguirà augmentar la desconfiança i la seva inseguretat.

– Important també localitzar la malaltia (tinc un càncer al pit, al pulmó, a l’estómac, a la sang, etc).

– No pensar que és dolent plorar amb l’infant quan s’inicien aquest tipus de converses. Els nens ho entenen i, d’alguna manera també veuen en l’exemple que ells també poden mostrar les seves emocions.

– Comentar els tractaments que s’han de fer, així com els efectes secundaris més importants que es viuran (pèrdua del cabell, ingrés hospitalari, etc) els ajudarà a entendre més el que està passant.

– Avisar-los dels canvis de rutina familiar i tanmateix informar a l’escola del nen i especialment al seu tutor de la situació. Així, l’escola podrà proporcionar el suport que necessiti i entendre els canvis que la nova situació pot comportar.

– Recordar que els pares no són omnipotents i no tenen per que saber-ho tot davant les preguntes dels fills.

– Consultar amb un psicòleg especialista en psicooncologia qualsevol dubte relacionat amb el tema.

 

Dra. Sònia Fuentes i Sanmartín

Psicòloga Clínica

Unitat de Psicooncología ICO-Badalona

Servei de Suport Integral

Hospital Universitari Germans Trias i Pujol/Hospital de Mataró