Prevenció o diagnòstic precoç: pors i paradoxes.

 

Les mastografies, habitualment anomenades mamografies o les preses de mostres de femta que portem a les farmàcies s’han convertit, per a moltes dones i molts homes en la seva maduresa, en una rutina gairebé tant previsible  com la declaració de renda.

Com per aquesta darrera, arriba regularment un recordatori i ens posem a fer la part de la feina que ens toca malgrat que, en tots els casos, quan ho fem, no podem evitar pensar en la despesa de temps i emocional, més o menys reconeguda, que ens ocasiona.

La prevenció del càncer n’és el motiu, ens diuen. Val la pena pensar-hi cinc minuts, que és el que els durarà aquesta lectura, per entendre-ho. De fet, ens sotmetem passivament, en el sentit que responem responsablement a una crida que se’ns fa, a un cribratge a través d’una prova que permet el diagnòstic precoç de la malaltia.

És a dir, que ens donarà un resultat que, si indica la presència de la malaltia, en aquest cas del càncer de mama o de colon, ho farà (molt) abans de que es manifesti de manera identificable per a nosaltres i que ens portaria, a uns o unes més tard que a d’altres, a cercar consell en un professional de l’atenció a la salut.

Els seguidors d’aquest blog  més temorosos, per exemple sovint alguns dels qui han estat testimonis recents de la malaltia d’un ésser proper, pregunten, de vegades, perquè no  es fan més programes o campanyes de cribratge per diagnòstic precoç, per més tipus de càncer i més sovint. La resposta, encara que sembli paradoxal, és perquè seria inútil i contraproduent. Intentaré explicar-me.

La primera condició per a un programa local o nacional de cribratge que permeti la detecció precoç és disposar d’una tècnica diagnòstica que sigui capaç d’identificar be la malaltia: que no doni massa falsos positius, és a dir que no identifiqui com a persones malaltes a aquelles que, de fet, no ho estan. Ni tampoc falsos negatius, és a dir que no la detecti en aquells que si que la tenen.

Per molt perfecta que sigui la tecnologia, la biologia, que ens regeix a tots els éssers vius i també als humans, te sempre un grau de variabilitat que fa impossible que cap tècnica pugui evitar aquest problema. Tota prova, encara que sigui en un percentatge molt petit, detecta falsos positius i falsos negatius. De fet, moltes vegades, aquelles que no donen gaires falsos positius, donen més falsos negatius i viceversa.

Pensem què significa tot això. Si una tècnica diagnòstica dona un 3% de falsos positius i un 5% de falsos negatius, un valor raonable, vol dir que per cada 1.000.000 de proves, 30.000! persones seran etiquetades com a malaltes quan no ho són i a 50.000 se’ls dirà que no tenen cap problema, quan de fet si que el tenen.

Ara reflexionem què passa quan et diuen que tens un càncer incipient pel resultat d’una prova que tu no has demanat, quan, de fet, no el tens. Pensem en l’ansietat i la incertesa que genera fins que altres proves, les quals també generen els seus falsos positius, aclareixin que no patim càncer. I ara, multipliqueu-ho per 30.000!

O penseu també en aquelles a qui se’ls ha dit que no tenen cap problema, quan de fet estan patint la malaltia en un moment incipient. Estem donant una certesa que segurament reduirà la recerca d’ajut quan els símptomes apareguin.

Afegiu-hi altres consideracions. Té sentit oferir fer la prova a tothom en càncers  poc freqüents on en qualsevol cas detectarem molts pocs casos al preu de crear molta ansietat en molta gent que no el pateix, ni el patirà mai?

I encara, té sentit fer-ho per problemes pels que no disposem de cap solució o només tenim tractaments d’efectivitat encara incerta? Val la pena que t’imposin “saber” que tens una malaltia en un estadi precoç per la qual no hi ha una solució disponible efectiva.

Òbviament, la situació és diferent si tu tens un símptoma i esculls investigar-te, però aquí parlem de rutines de cribratge a les que els serveis de salut ens aconsellen “ferventment” a sotmetre’ns (potser no tant “ferventment” com en el cas de la declaració de renda, però Deu n’hi do).

Afortunadament, les direccions d’aquests programes que són part de les autoritats sanitàries pensen acuradament en tots aquests problemes de manera força sistemàtica i quan ofereixen la detecció precoç del càncer de mama i de colon ho fan perquè mesuren constantment l’evolució de tots aquests fets i, de moment, han vist que només en aquests dos casos: el càncer de mama i el de colon  (i no en d’altres!), això te sentit i encara només per certes edats.

I fins i tot en aquests casos els apareixen dubtes raonables quan la tecnologia i les característiques de les malalties i de la població van canviant. Només quan el benefici mesurat segons el nombre de persones amb càncer que s’espera detectar precoçment i a qui se’ls podrà oferir un (bon) tractament ràpid supera amb escreix tots els altres problemes es pot justificar un programa de detecció precoç ofert a tota (o a part de) la població.

Val la pena recordar-ho perquè el proper divendres, 23 de febrer, es celebra a Barcelona la 21ena reunió anual del programa de cribratge de mama de Catalunya on l’equip que hi treballa exposa la seva experiència i ens anuncia les renovacions  o ajustaments que s’escauen. Cal felicitar-los.

I torno al principi, això és molt diferent de la prevenció del càncer que la FECEC impulsa i que te molt més a veure, d’una banda, amb la nostra responsabilitat personal i col·lectiva per mantenir una vida més saludable, i de l’altra, amb el nostre compromís perquè tota la nostra comunitat pugui exercir el seu dret a gaudir-la,  però això ja serà una altra entrada d’aquest blog.

 

Oriol RAMIS

Director

Epirus Consultoria en Serveis Sanitaris SLU