Inici > Diagnòstic

Diagnòstic

Per establir el diagnòstic de càncer és necessari obtenir informació específica per conèixer quina és la malaltia i el seu grau d’extensió.

Aquesta informació és cabdal per establir el pla terapèutic més adequat, tenint en compte el coneixement científic actual i les característiques individuals de cada persona.

El procés del diagnòstic engloba la realització de proves específiques per conèixer el tipus de càncer i la seva extensió o estadi. En funció de l’edat de la persona, la gravetat dels símptomes, l’afecció mèdica, etc., el metge triarà un tipus o un altre de proves.

Abans de realitzar qualsevol prova diagnòstica, cal conèixer els antecedents mèdics del pacient i realitzat una exploració física. Amb aquesta informació prèvia, el metge ja pot demanar les proves necessàries per realitzar el diagnòstic.

Els tipus de diagnòstic de càncer més habituals són:

Analítiques:

Són proves senzilles, que analitzen una mostra de sang, orina i/o altres fluids del cos per saber o confirmar que pasa en el cos. Per alguns tipus de tumor, permet determinar els marcadors tumorals, marcadors que si es troben per sobre dels nivells normals, poden indicar la presència d’alguns tipus de tumor. Però cal completar el diagnòstic amb altres proves. Les analítiques poden ser de sang, femta o d’altres fluids corporals.

Proves de diagnòstic per la imatge:

Són aquelles en les quals es reprodueixen imatges per visualitzar l’interior del cos. Són les següents:

  • Radiografia: es fan servir raigs X per crear una imatge de les estructures internes del cos.
  • Mamografia: és una radiografia de la mama. S’utilitza tant pel cribratge de mama com pel seu diagnòstic.
  • Ressonància magnètica: utilitza camps magnètics per generar una imatge. És una prova que té més capacitat per diferenciar les estructures del cos, sobretot teixits tous.
  • Tomografia axial computada (TAC o TC): fa servir raigs X per generar una imatge tridimensional de l’interior del cos. A vegades s’injecta un líquid de contrast per obtenir més detalls.
  • Ecografia: utilitza ultrasons que emeten un eco que recull un ordinador i els reprodueix en forma d’imatge. És una prova que té capacitat de diferenciar una massa sòlida i una de contingut líquid.

Medicina nuclear:

La medicina nuclear és una àrea especialitzada de la radiologia que empra substàncies radioactives, generalment anomenades radioisòtops, en quantitats molt petites per examinar la funció i estructura d’un òrgan. Aquestes proves són:

  • Gammagrafia: utilitza un marcador radioactiu que s’injecta al pacient per observar un òrgan o teixit. Un cop administrat s’espera un temps que s’absorbeixi i una càmera especial recull la radioactivitat gamma que emet l’òrgan o teixit i el reprodueix en imatges on es poden veure les parts sanes i les afectades.
  • Tomografia per emissió de positrons (PET): prova complementària que consisteix en la injecció a la vena d’una substància de sucre en forma radioactiva, i la màquina capta imatges de com les cèl·lules utilitzen aquesta substància, és a dir, identifica l’activitat metabòlica de les cèl·lules. Les cèl·lules malignes se solen identificar a les imatges com a àrees d’alta activitat.
  • PET – TAC: la fusió de les imatges que aporten ambdues proves és útil per a una determinació molt específica d’una zona anatòmica.
  • Gangli sentinella: el gangli sentinella és el primer gangli d’una cadena limfàtica (és a dir, de diversos ganglis) on drena una zona determinada com la mama, per exemple.

Anatomia patològica:

Solen permetre un diagnòstic definitiu.

  • Citologia: s’estudien les cèl·lules que s’obtenen o bé per raspat (per exemple, en la prova del Papanicolau), o bé per punció sobre la lesió (per exemple, la punció aspirativa amb agulla fina, PAAF, en la mama).
  • Biòpsia: s’analitza el teixit que es pot obtenir mitjançant una punció o bé a través d’una endoscòpia o una intervenció quirúrgica.

Altres proves:

Endoscòpia: consisteix en la introducció al cos d’un tub prim i flexible que permet visualitzar un espai o l’interior dels òrgans. Habitualment s’hi accedeix pels orificis naturals: com la boca, per visualitzar l’esòfag, l’estómac i el budell prim, o bé per la tràquea, per veure els bronquis, o bé per l’anus per visualitzar l’interior del budell gruixut o còlon.

Font: Canal Salut