Donar el salt al tumor més mortífer


Data: 8 de gener de 2018

Milagros Pérez i Ana Toribio li han donat el salt al càncer més mortífer, el de pàncrees. Fa uns mesos les van posar en un programa de cribratge per comptar amb la trista sort de tenir a diversos familiars morts per aquesta malaltia que se’n du el 95% dels diagnosticats i que el 2014 va matar 6.278 persones.

1513074972_825650_1513075481_noticia_normal_recorte1

Ana Toribio i Milagros Pérez a l’Hospital Ramón i Cajal.

Els seus familiars són casualment els mateixos: pare, avi i tia paterna. A l’emmalaltir l’últim d’ells, una tia en el cas de Milagros i el seu pare en el cas d’Ana, els experts de l’Hospital Ramón i Cajal, capitanejats per Alfredo Carrato, cap del servei, els van oferir formar part d’un projecte per estudiar la seva estat de salut, la seva evolució i, en cas de trobar pistes de la malaltia, intentar eradicar-les.

Anna, 42 anys, va acudir amb la seva germana a l’hospital per fer-se una ecoendoscòpia tot just cinc mesos després de la mort del seu pare. “Anàvem les dues rient, tan tranquil·les”, comença Ana. “Quant vaig despertar de la intervenció, em van dir ‘t’hem vist un quist’. No vaig entendre el què em deien, estava encara adormida de l’anestèsia. Quan em van explicar tot el que m’haurien de treure em vaig veure buida per dins. Em vaig venir a baix, em vaig veure morir “.

La van intervenir el 22 de juny del 2015 a l’Hospital 12 d’octubre. Va decidir operar-se en un altre hospital perquè no va sentir empatia per part del cirurgià del Ramón i Cajal que va parlar amb ella. Li van prendre, a més de la melsa, bona part del pàncrees (la cua i el cos), tot i que manté el seu cap. En el quist hi havia cèl·lules precancerígenes.

A Milagros uns mesos abans li va passar una cosa semblant. Li van donar la notícia que havien vist una cosa que no tenia bon aspecte en el seu pàncrees. Va ser just en època d’exàmens dels seus fills i va dissimular diversos dies per no interferir en la seva capacitat de concentració i traguessin bones notes. S’emociona quan recorda com la seva filla la va substituir en les tasques de la llar mentre va estar ingressada després de la intervenció.

100 participants

En total a l’estudi han participat 100 persones i tres d’elles els han detectat indicis d’un càncer incipient, a Miracles, a Ana i un home que ha preferit no participar en el reportatge. “Aquest estudi és l’únic que està en marxa per a persones d’alt risc identificat”, comença Carrato. “Molts d’ells tenen un gen conegut que causa un increment del càncer pàncrees o de mama, ovari o de còlon, que també tenen més possibilitat de desenvolupar càncer al pàncrees”, continua. “Aquestes dues pacients són just del grup que no té cap gen que coneguem predisposi a la malaltia perquè encara se sap poc d’aquest tema”.

A tots ells els fan un cop a l’any una ecoendoscòpia. “Si veiem en el pàncrees alguna lesió, prenem una mostra i l’analitzem”, segueix Carrato. “Si és càncer o creiem que pot arribar a causar un, el discutim en el comitè multidisciplinari i donem recomanacions sobre què fer”. Carrato afirma que segueixen tenint més probabilitats que altres persones de tenir càncer pels seus gens, però que ara tenen menys possibilitats de patir-lo.

Marién Castell, investigadora de l’equip, recorda que és una malaltia molt cruel que amb prou feines s’investiga. “No oblidaré el que em van dir per explicar-me el terrible d’aquest càncer: ‘Quan s’arriba aviat, ja és tard”. Carrato no perd l’ocasió per recordar el deute que existeix davant aquesta malaltia: “Té vuit vegades menys diners per a investigació que el càncer de mama tot i que es mor més gent pel de pàncrees”.

Ana va sortir de la seva intervenció i va comprovar que, buit o no, el seu cos seguia funcionant. Fins i tot les digestions pot fer-les, de moment, sense enzims que les reforcin. Totes dues tenen molt present la sort que han experimentat participant en aquest estudi pioner de l’Hospital Ramón i Cajal. “No era conscient per res del que suposaria en la meva vida apuntar-me a aquest projecte”, comença Ana. “Jo la veritat és que estic feliç”, comença Milagros. “Cada vegada que hi penso m’emociono”, diu amb els ulls plorosos.

De l’experiència a l’Anna li va quedar una incomoditat, un compte pendent: conèixer algú que hagués viscut una experiència similar a la d’ella. Ho va demanar diverses vegades, però mai la van posar en contacte amb altres persones del projecte. Fins aquesta entrevista. A l’acabar-la, Milagros i ella van decidir marxar juntes a prendre un cafè. Tenen molt a explicar-se.

 

Autor: El País (30/12/2017)
TORNAR