Josep Tabernero: “La gent que ha viscut la vida més intensament és qui millor s’adapta a la mort”


Data: 11 de gener de 2018

Quan Josep Tabernero va triar l’especialitat d’oncologia a mitjans dels anys 80, ja es va adonar que el coneixement del càncer “es disparava”. Això i la relació amb el malalt el van acabar de fer decidir. Avui és un dels grans noms de l’oncologia mundial i a partir del 2 de gener presidirà la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO).

Josep-Tabernero-viscut-intensament-sadapta_1934216573_49902783_651x366

Josep Tabernero: “La gent que ha viscut la vida més intensament és qui millor s’adapta a la mort” / CRISTINA CALDERER

Quins reptes es marca?

És un honor i em fa molta il·lusió. Hi ha tres pilars en els quals vull influir. Per un costat, promoure un enfocament del càncer molt multidisciplinari; per un altre, l’educació, ja que els avenços en càncer són dia a dia, i el tercer pilar és combatre el càncer globalment i de la manera més equitativa possible. Hem desenvolupat, per exemple, diverses accions pel que fa a l’accés als medicaments.

L’oncologia és una especialitat en què s’estableix una relació molt estreta amb el pacient.

Som els primers que li expliquem en profunditat la malaltia. I el veus espantadíssim. La primera visita és llarga: intentes treure les pors i explicar l’evolució del tractament. A vegades dic als malalats que hi ha matrimonis que duren menys que la relació entre metge i pacient. Durant el tractament, oncòleg i pacient fan una aliança.

Quina relació es crea?

Veus el malalt sovint i tens temps de confraternitzar, t’expliquen els seus sentiments. A diferència d’altres especialitats, hi ha una transferència molt intensa perquè toca explicar malalties molt complexes en situacions d’estrès. Per a molts pacients, aquesta és la situació més complicada que han viscut. Per primer cop, pensen que la malaltia és seriosa, que hi ha possibilitats que les coses no vagin bé. I quan passa això, molta gent pren decisions vitals interessants. Fan balanç de la seva vida i hi ha gent que t’acaba explicant qüestions molt íntimes.

Hi ha històries dures. ¿Vostè com es blinda?

No em blindo gaire perquè és la meva manera de ser. El que sempre intento fer és transmetre il·lusió, empatia i ganes de fer coses, encara que sigui complicat. I al malalt, la majoria de vegades, això l’ajuda. Si et blindes, el malalt ho veu. Una de les pors que tenen els malalts és trobar-se sols. A vegades passa que el malalt no vol transmetre totes les seves pors a la família perquè creu que és millor per a ells i acaba sentint-se sol. En canvi, amb l’oncòleg hi parla sense filtres i és important que el pacient tingui l’oportunitat de comunicar. Per part del metge, hi ha d’haver una mica de calidesa.

Què necessita un pacient de càncer?

No tothom és igual. Quan el pacient entra per la porta és un moment clau per saber qui tens al davant. S’ha de mirar molt, veure com es comunica amb la parella o l’acompanyant. Per al metge, és el moment de veure què vol el malalt de tu, quin grau de comunicació vol i si està preparat per rebre informació o no. Veus que hi ha famílies que entren amb el malalt i tothom mira al sostre per minimitzar la situació, i penses: “Doneu-li la mà!” Hi ha de tot: malalts que volen saber més que la família i famílies que volen saber més que el malalt.

Què passa quan no hi ha res a fer?

Això no passa d’un dia per l’altre. Tu continues amb el malalt fins al final. Hi ha un moment que has de començar a dir que les coses no han anat tan bé. Però recordes que encara queden algunes oportunitats i que ho intentarem tot. Has d’explicar-li que no el deixarem patir, que estarem al seu costat i controlarem tot el que sigui possible. A vegades, hi ha gent que es nega a acceptar-ho. El que demanen la majoria de pacients és no patir, ni ells ni la seva família. Morir a casa és una cosa que teòricament tothom vol però després no és tan fàcil perquè hi ha símptomes físics difícils de gestionar al domicili i a vegades la família tampoc està preparada, depèn de com has treballat el procés de la vida i de la mort. L’hospital no és un bon lloc per morir, no és un lloc ideal, perquè sempre hi ha estrès vital.

¿Aquesta és la part més difícil de la feina?

És difícil, però no tant com la interacció amb el pacient al començament de la relació. Perquè el pacient passa d’una vida plàcida a una mala notícia. La mort per càncer és un procés, no és com morir-se d’un infart, i la gent es prepara. Es tracta de donar la possibilitat que prenguin les decisions vitals que creguin convenients. La majoria de pacients treuen lliçons del càncer.

Per què va triar l’especialitat d’oncologia?

Em va agradar la capacitat de relació amb les persones i que el coneixement avançava ràpidament. És un estímul continu. En oncologia veus que estem construint la història i no hi ha res com això. Això sí, t’ha d’agradar la relació amb el malalt.

Què aprèn dels pacients?

Les persones són una font increïble de vivències. Separar el que és important del que no, costa molt. Hi ha gent que t’ensenya coses que són fascinants, com la capacitat de lluita, la capacitat d’arreglar les coses o de pensar en l’entorn. Això de la mort no ho portem gaire bé, fins i tot la gent amb creences religioses. La gent que ha viscut la vida més feliç i més intensament és la que millor s’adapta a la mort perquè pensen més en el que han pogut fer i no tant en el que no han fet.

¿Ha hagut de donar males notícies a gent del seu entorn?

M’hi he trobat. El meu pare va morir de càncer de pulmó. El primer que has de fer en aquests casos és fer de familiar.

És optimista pel que fa al càncer?

Sí, perquè coneixem els factors de risc i estem fent polítiques de prevenció, diagnostiquem més precoçment i els tractaments estan evolucionant. El tabac, la dieta, l’obesitat… Corregint això suprimiríem el 50% dels tumors. I els que no podem suprimir, intentem diagnosticar-los precoçment. No crec que eliminem el càncer, però ens acostumarem a viure amb càncer i els malalts es curaran més, i els que no, viuran molt més. Cronificarem el càncer, això és una realitat. Però dir que desapareixerà el càncer és com dir que deixarem d’envellir.

Autor: Diari Ara (04/01/2018)
TORNAR