L’evidència existent i cada vegada major entre la relació nutrició – càncer, va acompanyada d’un coneixement també cada vegada més demostrat que l’obesitat és un dels principals factors etiològics i que l’increment de la taxa d’obesitat a la nostra societat és un aspecte preocupant de cara a tot un seguit de patologies que també van en augment.
Avui dia es considera que l’obesitat ha passat a tenir una importància fins i tot més gran que el tabac en el desenvolupament del procés tumoral, però el problema és que cada vegada hi ha menys fumadors i major taxa d’obesitat a la nostra població, sense que la població tingui consciència d’aquesta relació de causalitat tan directa.
La definició d’obesitat es correspon amb un excés de greix corporal i no simplement un excés de quilos o pes valorat a la bàscula.
La manera més habitual de mesurar-lo és a través del pes o com a molt amb el quocient entre pes / talla en m2 que és el que reflecteix el BMI (body mass index) o Índex de massa corporal IMC.
Pot ser més útil conèixer el greix abdominal a través del perímetre d’abdomen al melic amb una cinta mètrica per valorar els canvis. L’ideal és que sigui inferior a 88 cm en dones i 102 cm en homes.
Això és important ja que avui dia sabem que l’obesitat no és només un problema estètic o mecànic d’haver de suportar quilos en excés, sinó que el teixit adipós és un teixit metabòlicament actiu que fabrica substàncies que afecten la nostra salut.
Tot i que és molt pràctic pesar i mesurar l’individu fent un càlcul ràpid i diagnosticant l’obesitat quan supera els 30 kg / m2, això no és un paràmetre adequat per individualitzar les situacions de risc i poder implicar adequadament el pacient.
L’IMC, no permet distingir els quilos de múscul i de greix i tampoc diferencia compartiments de greix de localització subcutani (que són una font d’hormones com els estrògens) d’altres compartiments com el greix visceral que es considera una gran fàbrica d’inflamació que afavoreix igualment el terreny per al desenvolupament del procés tumoral.
Pot ser més útil conèixer el greix abdominal a través del perímetre d’abdomen al melic amb una cinta mètrica i valorar canvis. L’ideal és que sigui inferior a 88 cm en dones i 102 cm en homes.
Amb el pes tampoc es quantifica el múscul, que en aquest cas es comporta com un compartiment protector que interessa mantenir o fins i tot augmentar perquè “l’obesitat sarcopénica” o combinació d’excés de greix amb poc component muscular és la situació que més afavoreix la malaltia neoplàsica i té repercussions en l’efecte dels tractaments.
No sempre menys quilos reflecteixen protecció, i així per exemple “La Obesity paradox” o bé paradoxa de l’obesitat en el càncer es refereix a la menor mortalitat associada a situacions en què el BMI podia estar reflectint sobrepès i lleugera obesitat respecte de pacients amb un menor BMI.
La manera d’explicar-ho pot associar-se a un tipus de persona amb més quilos i major BMI però que tingui una distribució d’aquests quilos en forma de múscul i una menor greix corporal que un altre individu amb menor BMI i major quantitat de greix corporal.
Cada vegada sabem més que hi ha “individus amb pes normal metabòlicament obesos” i “individus obesos metabòlicament sans”. La diferència entre ells és que veritablement els quilos estiguin en forma de greix o múscul, i que aquest greix tingui més o menys repercussió metabòlica hormonal etc.
Els mecanismes pels quals es pot vincular obesitat i càncer són diversos, però principalment són tres:
1. El greix corporal és una font d’hormones com els estrògens que activen el creixement cel·lular
2. El teixit adipós és a més origen d’inflamació crònica de baix grau i de mediadors inflamatoris que activen creixement de cèl·lules tumorals.
3. En tercer lloc els individus obesos tenen hormones com la insulina i IGF-1 elevades, que afavoreixen el creixement de teixits i a determinades edats de la vida també de certs tumors.
El teixit adipós es comporta com un òrgan endocrí, de manera que és un teixit actiu, font d’hormones, i per això l’interès i la importància de controlar l’obesitat en pacients ja diagnosticats, de cara a la prevenció secundària.
De la mateixa manera que, per exemple, en el càncer de mama el tractament busca bloquejar l’acció dels estrògens, és important controlar la quantitat d’estrògens que pot venir del propi teixit adipós o d’una mala excreció dels mateixos a l’intestí quan està alterada la microbiota intestinal.
Finalment és important diferenciar quilos de múscul i quilos de cara al tractament, ja que existeix una gran variabilitat en la resposta a les mateixes dosis de fàrmac que pot estar condicionada per aquest aspecte.
Existeixen estudis que ens demostren que l’efectivitat dels tractaments pot ser major o menor en funció del greix corporal i que alguns tractaments de quimioteràpia poden arribar a ser insuficients per la baixa disponibilitat del medicament que queda emmagatzemat en el teixit adipós o per existir enzims que augmenten o disminueixen la vida mitjana del medicament i la seva efectivitat.
Un d’aquests enzims és la “aromatasa” que es troba en el teixit gras i augmenta la síntesi d’estrògens a partir d’altres precursors.
Tenir un elevat component de teixit adipós incrementa l’activitat de aromatasa i els nivells d’estrògens endògens (en moltes ocasions carcinogènics). Això, juntament amb la resistència a la insulina i els nivells elevats de factors insulinotròpics que acompanya l’obesitat augmenta de manera important el risc de malaltia o les recidives.
Reduir teixit adipós és reduir hormones pro-carcinogèniques i reduir la inflamació que afavoreix el procés tumoral. És important conscienciar la població d’això. De la mateixa manera que hi ha una gran motivació a canviar l’alimentació de cara a ajudar en el tractament de la malaltia diagnosticada, és important informar i educar la població de la gran repercussió que té ser obès de cara a augmentar el risc de patir-la.
Dra. Antonia Lizarraga.
Metgessa de l’esport, professora de la UB