Durant les darreres dècades, el nombre de supervivents de càncer ha augmentat substancialment a Europa com a resultat de l’envelliment de la població, els progressos en el diagnòstic precoç i l’eficàcia de les investigacions en noves teràpies.
Ja sigui perquè es curen (sense malaltia) o es cronifiquen, les persones que han superat un càncer pateixen efectes secundaris tardans fruit del tractament, com l’angoixa emocional, la pèrdua òssia, la fatiga, el dolor, la depressió, els problemes endocrins i de fertilitat o la recurrència tumoral. El deteriorament de la qualitat de vida física, mental i social en la supervivència està fortament lligat, també, a situacions precàries (per exemple, baixos ingressos, atur i altres situacions socialment desfavorables).
Aquests efectes són, precisament, els reptes actuals que han d’afrontar els sistemes d’atenció sanitaris. És a dir, passar de “quant temps” viuen les persones després del diagnòstic a “com tant bé” poden esperar viure després del diagnòstic i un cop superada la malaltia.
Reconeixent això, l’organisme d’Acció Conjunta (Join Action) per al Control del Càncer de la Unió Europea (Cancon, sigles en anglès), va fer públiques, el passat mes de febrer, les conclusions de la guia ‘European Guide on Quality Improvement in Comprehensive Cancer Control’amb recomanacions per implementar un major i millor control del càncer a Europa. La guia és el resultat del treball de tres anys d’experts de 25 països i més de 120 organitzacions col·laboradores.
Segons Cancon, 2,6 milions de persones a Europa són diagnosticades amb càncer i cada vegada hi ha més pacients que el superen. L’enfocament centrat en el pacient és, per tant, l’eix principal en la planificació de qualsevol tipus d’atenció. Les conclusions de la Cancon assenyalen que els factors més difícils per garantir una bona qualitat en el seguiment d’una persona que ha superat el càncer són la manca de coordinació entre les diferents institucions responsables de l’atenció a la salut.
Davant d’aquest panorama, es va recomanar la necessitat d’establir plans de supervivència per superar aquest obstacle. Però a dia d’avui, aquest plans pràcticament no s’han implantat a causa de dos problemes principals: la viabilitat d’integrar-los a la pràctica i els recursos humans i financers necessaris per desenvolupar-los.
Per tant, actualment, encara no hi ha un consens clar sobre el contingut, el format, la gestió i la implementació de plans de seguiment a llarg termini per als supervivents de càncer.
A dia, d’avui, segons les pròpies conclusions de la Cancon, només quatre països poden ser reconeguts com a pioners en l’establiment d’aquests plans: Estats Units, Canadà i Austràlia (que segueixen la línia de l’Institute of Medicine Research) i el Regne Unit de la National Cancer Survivorship Initiative.
En aquest sentit, un pla d’atenció de supervivència en càncer hauria de basar-se en el tipus de càncer i el tractament que ha rebut el pacient. El pla hauria d’incloure horaris per fer exàmens físics i proves mèdiques i revisions periòdiques per comprovar si hi ha risc de patir problemes de salut que poden desenvolupar-se mesos o anys després de finalitzar el tractament. També, hauria d’incloure informació que ajudi a satisfer les necessitats emocionals, legals i financeres del pacient, referències a especialistes i recomanacions per dur un estil de vida saludable, tals com canviar la dieta, fer activitat física i deixar de fumar.
L’evidència actual corrobora que per millorar l’atenció a la supervivència a Europa fa falta, encara tot això:
- Fer un seguiment personalitzat dels supervivents de càncer
- La gestió tardana de l’efecte i la prevenció terciària ha de ser anticipada, personalitzada i implementada en els sistemes d’atenció, amb la participació activa de supervivents i familiars.
- Es necessita millorar la detecció precoç i les necessitats dels pacients i el seu accés als serveis de rehabilitació, atenció psicosocial i cures pal·liatives.
- Es necessita un enfocament integrat i multiprofessional d’atenció amb una coordinació de proveïdors i serveis d’atenció comunitària per implementar un pla de supervivència que millori l’autogestió i la qualitat de vida del pacient.
- Es necessita més investigació en l’àrea de la supervivència per proporcionar dades sobre els efectes tardans, així com també sobre l’impacte i cost-efectivitat de les intervencions d’atenció de suport i rehabilitació.
- Tenir en compte els determinants de les desigualtats de càncer vinculades a la supervivència.
Els supervivents de càncer demanen, cada vegada més, un paper més actiu en la seva atenció. Per tant, és necessari implementar programes d’autogestió per als supervivents de càncer que proporcionin consells sobre com poden tenir cura de si mateixos després de la malaltia, per exemple, amb informació adequada sobre els possibles efectes tardans i la seva identificació. Europa encara té molta feina a fer en aquest aspecte.