Què hi ha darrera del càncer de pròstata: detecció i tractaments

shutterstock_181677458-1000x640

Les hormones son composts químics que generen certes glàndules i òrgans del nostre cos i que serveixen per a que els òrgans i teixits facin les seves funcions normals.

De fet el que anomenem senyalització hormonal està implicada en processos tant diversos com la regulació del cicle del son, la lactància o regulació dels nivells de glucosa en sang. De entre els diferents tipus d’hormones, una categoria son les hormones esteroidees, que són derivades de lípids.

A aquesta categoria pertanyen les hormones sexuals, com els estrògens o la testosterona. La testosterona, als homes, es produeix principalment als testicles i en els adults, entre moltes funcions regula la funció normal de la pròstata, que és una petita glàndula situada a la base de la bufeta i que entre altres coses s’encarrega de generar el contingut del semen.

En els homes el càncer de pròstata és el més freqüent i entre la segona i la tercera causa de mort per càncer segons el país. Tal i com la pròstata en condicions normals necessita de la testosterona per a exercir les seves funcions, el càncer de pròstata en la immensa majoria de casos també necessita aquesta hormona per a créixer i proliferar.

Aquesta dependència que el càncer de pròstata té per la testosterona es va descobrir ja als anys 40 i és des de llavors que mitjançant diferents tractaments intentem reduir els nivells de testosterona per tal d’aturar el creixement del tumor.

La gran majoria de càncers de pròstata es diagnostiquen quan el tumor només afecta aquest òrgan, és a dir, no hi ha disseminació detectable fora de la pròstata, o metàstasi. És molt important explicar que el pronòstic dels pacients diagnosticats en aquests estadis de la malaltia és molt bo, amb taxes de supervivència passats 5 anys de del diagnòstic superiors al 90%.

Els investigadors tenim un repte importantíssim en aquest grup de pacients, que no és un altre que el de poder distingir amb la màxima precisió possible quins tumors són potencialment més agressius i potser letals en un futur, dels que són molt indolents, o dit d’una altra manera, tumors que amb molt baixa probabilitat posaran en risc la vida del pacient.

Per tal de poder diferenciar aquests dos tipus de tumors, els letals dels indolents, s’utilitza informació clínica i, cada cop més, informació molecular, que anomenem biomarcadors. Un dels primers biomarcadors i sens dubte el mes utilitzat en càncer de pròstata es el PSA, que és l’acronim anglès per  Prostate Specific Antigen, o Antigen Específic de la Pròstata.

Aquesta és una proteïna que secreten les cèl·lules de l’epiteli de la pròstata i que es pot detectar amb una simple anàlisi de sang. El PSA, tot i ser un bon biomarcador, no és perfecte, perquè aquesta proteïna la produeixen tant les cèl·lules normals com les tumorals.

Això fa que en casos en els que hi ha un creixement anòmal de la pròstata, produït per una inflamació o inclús per un tumor benigne, aquests nivells de PSA en sang incrementin, aixequin la sospita d’un càncer i el pacient sigui sotmès a una biòpsia per tal de confirmar la presència o no de càncer.

En alguns casos, es detectaran aquestes cèl·lules i en molts d’aquests casos això acabarà en una recomanació terapèutica de tractament local, ja sigui alguna forma de cirurgia amb o sense radioteràpia.

A dia d’avui tenim dades suficients per reconèixer que la nostra capacitat de predir es limitada i que molts dels pacients amb tumors de baix risc, poc agressius i sense metàstasi, no cal que rebin cap tractament i que els podem assignar a programes de vigilància activa per tal de fer-ne un seguiment més freqüent i detectar si el tumor es malignitza i cal tractar-lo.

Malgrat les reticències i pors normals que pacients i familiars manifesten respecte de no oferir-los un tractament, cal incidir en que els tractaments quirúrgics o de radioteràpia sovint comporten importants efectes secundaris com incontinència orinària o disfunció erèctil entre altres, que afecten significativament la qualitat de vida dels pacients i els seus familiars.

És per això que cal utilitzar els tractaments només en aquells pacients per als quals el tumor representa una amenaça real, i es també per això que cal seguir investigant en biomarcadors i tècniques diagnòstiques que ens ajudin a millorar encara més la capacitat de discriminar quins pacients han de rebre tractament dels que se’l poden estalviar.

Com ja hem comentat, el càncer de pròstata es un tumor que acostuma a tenir un bon pronòstic. Malauradament, en un percentatge de pacients amb tumors localitzats a la pròstata, els tractaments inicials no seran efectius i el càncer tornarà a créixer. També, alguns pacients són diagnosticats quan ja tenen metàstasis.

En qualsevol cas, i mentre aquests tumors continuïn sent dependents d’hormones, els pacients rebran tractaments hormonals per tal de reduir la quantitat de testosterona en sang i per tant disponible per a les cèl·lules tumorals. De nou, la majoria de pacients responen bé a aquestes teràpies però, una altra vegada un subgrup deixarà de respondre i el seu tumor tornarà a créixer.

Aquests tumors, que freqüentment són metastàtics, els anomenen càncer de pròstata resistents a la castració, i a dia d’avui són incurables. Això no vol dir que en el 100% dels casos causin la mort del pacient, però si que indica que no aconseguirem eradicar el tumor i el pacient viurà amb amb càncer.

Els mecanismes moleculars que fan que el càncer aparegui i creixi són objecte de molta recerca. Tanmateix un altre focus de recerca molt important és el que mira d’escatir de quina manera les cèl·lules del càncer “escapen” al tractament i se´n fan resistents o insensibles. Aquesta recerca ha permès descobrir que alguns càncers de pròstata aprenen a fabricar-se la seva pròpia testosterona, que molts càncer metastàtics i resistents a la teràpia acumulen mutacions en gens que els permeten créixer sense la testosterona o que en alguns casos, les cèl·lules cancerígenes es “disfressen” per fer-se passar per un altre tipus cel·lular, que no sigui el de cèl·lula prostàtica i per tant ser indiferents als fàrmacs.

Els investigadors al llarg dels anys hem après que en realitat no es tracta d’una única malaltia, sinó que hi ha múltiples subtipus amb diferents característiques genètiques. Creiem que, entenent millor la biologia de el càncer, podrem oferir tractaments més precisos als pacients en comptes d’usar els mateixos fàrmacs per a tothom com es fa ara i així millorar el seu pronòstic.

Alvaro Aytes

Cap del grup de recerca en càncer de pròstata

Programa ONCOBELL de l’institut d’Investigació Biompèdica de Bellvitge i del programa contra la resistència terapèutica del càncer (ProCURE)  a l’Institut Català d’Oncologia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>