Un voluntariat diferent: repte esportiu “el camí dels somnis”

 Foto 04

El meu nom es Joan Lara i sóc voluntari a la planta d’oncologia infantil de  l’Hospital Universitari Vall d’Hebron des del 2014.

Mira el vídeo del repte:

Juntos llegaremos más lejos – ACTN3 – AFANOC from Servilleta de papel on Vimeo.

Vaig iniciar el meu voluntariat a l’hospital just després de realitzar l’Ultraman del Regne Unit, el meu primer projecte esportiu per recaptar fons per l’AFANOC i La Casa dels Xuklis la casa on conviuen les famílies que han de seguir tractaments i que resideixen lluny de l’hospital.

Abans però de poder explicar el repte de “El camí dels somnis”, haig de parlar sobre aquesta proba, ja que va ser l’inici de tot el que passaria després.

L’Ultraman del Regne Unit, consisteix en un triatló d’ultra resistència dividit en 3 dies, amb només 30 places per a atletes de tot el mon i on s’han de recórrer un total 515 kilòmetres: 10 kilòmetres de natació, 421 kilòmetres de bicicleta i 84 kilòmetres de carrera a peu, tenint un límit de 36 hores totals per acabar-ho. Però no va ser senzill…

Al primer kilòmetre de bicicleta, quan encara tenia el cos glaçat després de nedar 10 kilòmetres a Bala Lake, un cotxe es va saltar un STOP i em va atropellar. Recordo caure al terra, i sentir un dolor insuportable a la meva espatlla, al genoll, al cap… i quedar estès enmig de la carretera mentre la pluja queia. No recordo quan temps vaig estar allà tirat al terra plorant desconsolat.

Plorava, no pel dolor, si no perquè el projecte solidari havia acabat a les primeres de canvi, el primer dia, al primer kilòmetre de bicicleta. Era una injustícia. Els nens i nenes de l’hospital havien cregut en el projecte i jo havia fallat. Però llavors tot va canviar.

Aquesta  mainada es lleva cada matí i han de lluitar vulguin o no. I vaig recordar el lema del projecte “Rendir-se no es una opció” i vaig pensar mai es rendeixen i jo tampoc podia fer-ho.. Em vaig aixecar, vaig agafar la bicicleta i vaig començar a pedalar.

L’objectiu de la prova havia canviat radicalment: d’intentar quedar el millor possible a intentar acabar la prova tot i les lesions que vaig patir. Finalment, el tercer dia de proba i després de 515 llargs kilòmetres, vaig aconseguir passar per meta, acabant la proba amb ferides i contusions al costat esquerre del meu cos i la clavícula fracturada. El més important però no va ser acabar la prova, ni la posició ni el temps total de la cursa. El més important es que es van recaptar 3.000€ per l’associació AFANOC i La Casa dels Xuklis.

Un cop recuperat de la lesió, vaig començar el voluntariat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a la planta d’oncologia infantil. Allà vaig conèixer a molts nens i nenes i a les seves famílies, compartint temps per jugar, dibuixar o fer puzles. I va ser en aquelles tardes com a voluntari on es va començar a crear un projecte al meu cap.

El projecte de l’Ultraman havia estat un bonic projecte, però desprès de compartir temps i veure la força d’aquestes famílies, vaig pensar que mereixien un projecte únic i especial. Un projecte que no existís, que es creés només per a elles. I va ser una tarda, parlant amb un nen a la sala de jocs de l’hospital sobre els seus somnis, on tot va cobrar sentit. No ho sabíem, però “El camí dels somnis” acabava de néixer.

Quan vaig arribar a casa, vaig recordar una antiga recerca que havia fet sobre la distància d’una marató, 42,195 kilòmetres ja que no es una distància exacta. Perquè aquella distància? Perquè no eren 40? Ó 42? I va ser la història al voltant d’aquesta distància el que em va captivar. La història explica que va ser la distància que va recórrer el soldat Filípides des de Marató fins Atenes per portar el missatge de la victòria sobre l’exèrcit persa.

Nosaltres, també tenim una guerra que lliurar, la guerra contra el càncer. I també tenim un missatge, el missatge més sincer i pur que es pugui escriure: els somnis d’infància. I aquests somnis s’haurien de complir. Sempre.

Es per això, que vaig demanar a nens i nenes de l’hospital i de La Casa dels Xuklis que escrivissin els seus somnis en paper, que dibuixessin, que deixessin volar la seva imaginació… Jo els agafaria, els carregaria a la meva esquena i començaria a córrer. Correria fins on no pogués més, fins on les meves cames em poguessin portar, fins a la fi del mon. Fins a Finisterre. I un cop allà, els deixaria per a que continuessin el seu curs.

Al setembre del 2015 començaria a córrer des de la porta de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron fins a Finisterre, seguint el Camí de Santiago. I correria 2 maratons diàries durant 15 dies, per recórrer els 1250 kilòmetres que separen aquests dos punts. Es així com es va crear “El Camí dels somnis”.

Van ser els dies més durs que recordo com a esportista. Dies amb pluja de matinada sense poder refugiar-me, travessar el desert dels Monegros corrent pel voral de la carretera a migdia, pujar el O Cebreiro amb boira, fred i pluja o sentir adormir-me mentre corria pels camins infinits que travessen Castella.

Els primers dies els recordo com a un projecte esportiu duríssim, però al cap de 3 dies corrent 84 kilòmetres cada dia, es va convertir en un altre tipus de repte. Notava com si ja no fos jo qui corria, eren aquells nens i nenes amb els seus somnis que m’empenyia fins a Finisterre. Jo m’havia convertit en una simple carcassa, en un robot que corria, que movia les cames per inèrcia fins a la fi del mon.

Quinze dies després de començar a córrer des de la porta de l’hospital, arribava a Finisterre, allà on els nostres avantpassats creien que acabava la terra. Vaig agafar els 88 somnis que portava a la motxilla, els vaig posar dintre d’una ampolla i els vaig llençar al mar per a que els somnis continuessin el seu camí, fins al lloc on es compleixen els somnis.

Pot ser que l’ampolla encara estigui al mar, navegant…. o pot ser que hagi arribat al seu destí i tots aquells somnis s’estiguin complint. El repte de “El Camí dels somnis” va recaptar un total de 3.751€ per a l’associació AFANOC i La Casa dels Xuklis.

Els dies posteriors al repte, el meu cos encara s’aixecava amb la sensació que tenia que sortir a córrer, que tenia que continuar avançant. Però el projecte ja havia acabat, deixant un buit difícil d’explicar.

Només vaig poder omplir aquell buit seient de nou davant del meu ordinador i començant a dissenyar un altre repte solidari per l’any següent. Un repte que finalment, em va portar nedant, pedalejant i corrent des de Barcelona fins a les portes del mateix Coliseu de Roma.

Actualment, continuo pensant altres tipus de reptes solidaris futurs per tal de recaptar fons per ajudar a aquestes i d’altres famílies que mai es rendeixen.  Espero que aviat puguin veure la llum, perquè no hi ha llum més brillant que la mirada dels nens i nenes que lluiten pels seus somnis.

Joan F. Lara, voluntari en l’àmbit oncològic.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>